Rafa Nadal és investit doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca

Rafa Nadal s’ha convertit en el primer esportista investit doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca, la més antiga d’Espanya.

El guanyador de 22 títols de Grand Slam ha rebut aquesta distinció per la seva “resiliència, humilitat, disciplina, esforç i treball en equip”, i ha viscut, en paraules seves, “un dia inoblidable”.

La cerimònia, celebrada al Paranimf històric de la Universitat, va començar amb un vídeo que repassava els millors moments de la seva carrera professional, abans que Rafa pronunciés el seu discurs davant el claustre de doctors de la institució acadèmica.

El vincle de Rafa Nadal amb la Universitat no és nou. Des de fa anys col·labora amb la Universitat Alfonso X el Savi (UAX) en el desenvolupament de programes d’educació superior per a la formació de professionals en les tres àrees que impulsen la indústria esportiva: salut, esport i negoci.

Des de la Rafa Nadal Academy by Movistar felicitem en Rafa per aquest gran reconeixement a la seva trajectòria, els seus valors i el seu llegat, que ens inspiren a treballar cada dia amb més passió i compromís per estar a l’alçada.

Discurs complet de Rafa Nadal després de ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca

Rector Magnífic de la Universitat de Salamanca,
Excel·lentíssimes i Il·lustres Autoritats,
Senyores i Senyors,

Vull començar fent esment d’aquesta institució, tan important per a la Història, per a Espanya, per al món acadèmic universal i per a la humanitat.

El meu agraïment a la Universitat de Salamanca, al seu Rector, al Degà de la Facultat d’Educació, al Claustre de Doctors i al Consell de Govern de la Universitat per concedir-me aquesta distinció tan especial.

És un immens honor ser el primer esportista investit com a Doctor Honoris Causa per aquesta universitat.

Em resulta difícil trobar paraules per expressar el que sento en aquest moment.

Per a mi és motiu d’un gran orgull i gratitud rebre un títol Honoris Causa de la universitat més antiga d’Espanya i una de les més antigues del món; un lloc on, des del segle XIII, l’humanisme, el pensament crític i la llibertat intel·lectual han il·luminat tota la humanitat.

Com bé sabeu, jo no he seguit la trajectòria acadèmica tradicional de la majoria dels qui sou aquí: la meva formació ha estat diferent. La meva vida s’ha desenvolupat en tornejos i pistes de tennis, viatjant pels cinc continents, competint i aprenent de l’esport i de totes les experiències que això m’ha ofert.

Per això, aquest reconeixement el rebo no només com un privilegi, sinó també com una mostra de respecte envers l’esport i allò que representa per a la societat.

Aquest immens honor se m’ha concedit, en paraules del Degà d’Educació, pel reconeixement «a la meva trajectòria personal i als meus èxits professionals que han inspirat milions de persones arreu del món, demostrant que amb esforç, dedicació i talent es poden assolir fites extraordinàries», i no puc estar més feliç ni més agraït per això.

Des que era un nen, l’esport ha estat la meva pròpia escola i, d’alguna manera, la meva pròpia universitat. El que vaig aprendre a les pistes m’ha acompanyat sempre, dins i fora del tennis.

L’esport em va ensenyar el valor de la disciplina; res no s’aconsegueix sense esforç diari, sense compromís i sense cuidar els petits detalls. De poc serveix somiar en gran si no es treballa amb intensitat i amb objectius clars en el dia a dia; i, encara que pugui semblar el contrari, és en la rutina i en l’esforç constant i silenciós on realment comencen a forjar-se els grans èxits.

L’esport també em va ensenyar a no sentir-me millor que ningú, perquè en les competicions i en els tornejos, com en la vida, ningú guanya sempre. Sempre hi ha un rival que et pot superar, i crec que acceptar la derrota, aprendre’n i esforçar-se per tornar a aixecar-se és una de les lliçons més valuoses que he après amb el pas del temps.

L’esport em va aportar un petit doctorat en resiliència. He viscut moments durs, amb lesions i amb incerteses, i he après que l’important no és només tornar, sinó tornar amb il·lusió, amb energia i amb l’actitud de seguir lluitant, encara que les circumstàncies no siguin les més idònies.

Amb tot això, l’Esport, amb majúscules, m’ha ensenyat la importància de viure’l amb passió. Sense passió i sense amor pel que un fa, és impossible sostenir una carrera tan exigent; la passió t’ajuda a gaudir fins i tot en els moments de més esforç i dificultat.

Amb els anys també he après a comprendre la importància d’emmarcar correctament una paraula rellevant per als esportistes professionals: ambició.

Per a mi va ser un aprenentatge molt valuós entendre i interioritzar que la veritable ambició no consisteix només a voler guanyar o a voler assolir un objectiu, sinó a intentar superar-se cada dia sense perdre mai de vista allò que realment importa: els valors que la meva família em va ensenyar des de petit. Una ambició sana on la fi no justifica els mitjans.

Recordo els meus primers entrenaments a Manacor, en la meva època de nen i adolescent. Aleshores no pensava en guanyar Grand Slams ni grans títols; la meva única il·lusió era millorar cada dia, colpejar la pilota una mica millor que el dia anterior i donar el millor de mi en cada entrenament. Aquella mentalitat que em van inculcar tant el meu oncle Toni com els meus pares, de treballar amb constància i de la importància de gaudir del procés, m’ha acompanyat sempre i estic convençut que és una de les claus per assolir qualsevol fita a la vida.

Permeteu-me compartir una anècdota personal que reflecteix molt bé el que acabo d’esmentar: l’any 2002, quan encara era un adolescent, estava molt il·lusionat amb un objectiu; jugar per primera vegada el torneig júnior de Roland Garros. En aquell moment ja tenia alguns punts ATP, havia disputat tornejos internacionals i veia en aquella cita l’oportunitat de competir en un dels escenaris més emblemàtics del meu esport. Imagineu-vos amb 15 anys l’emoció de jugar a París.

Tanmateix, els meus pares em van dir que no hi podria participar perquè coincidia amb l’època d’exàmens. Per a mi, amb 15 anys aleshores, va ser molt difícil d’entendre. Tenia al davant la possibilitat de jugar un Grand Slam júnior i, no obstant això, em demanaven que ho deixés passar per una cosa que, en aquell moment, jo no valorava de la mateixa manera.

Tot i la meva decepció, els meus pares es van mantenir ferms i finalment no vaig jugar aquell torneig. Amb el temps he comprès que aquella decisió va ser una gran lliçó i avui els dono les gràcies, perquè em van ajudar a acabar l’educació obligatòria i em van ensenyar que cap objectiu esportiu pot estar per damunt dels valors i de la formació.

Miguel de Unamuno, un dels rectors més il·lustres d’aquesta universitat, va dir: “Procurem més ser pares del nostre futur que fills del nostre passat.” Una cosa que, si bé pertanyia a un altre context social i històric, reflecteix molt bé allò que jo he intentat portar a terme en la meva carrera: mirar sempre endavant i no conformar-me amb el que ja havia aconseguit, treballar dia a dia per construir un futur millor, amb la il·lusió de continuar aprenent i millorant.

Tots aquests valors que he anat esmentant —disciplina, humilitat, resiliència, passió— són universals: no pertanyen només al tennis, ni tan sols a l’esport, sinó que poden i han d’aplicar-se a la vida quotidiana, a l’educació, a la recerca, a l’empresa i a qualsevol àmbit de la societat.

A més, l’esport té també una capacitat única d’unir-nos.

Després de viatjar pel món durant més de 20 anys, he tingut la sort de conèixer i jugar en molts països. En cada lloc i en cada esdeveniment he sentit l’afecte de persones de cultures diferents, de llengües diferents i, en molts casos, d’idees diferents. Tanmateix, tots compartíem una mateixa emoció durant els partits.

L’esport ens recorda cada dia que, més enllà de les nostres diferències, tenim molt en comú. Ens ensenya a respectar el rival, a competir amb intensitat i esportivitat i a celebrar no només les nostres victòries, sinó també a respectar i valorar l’esforç dels altres.

En un món que sembla viure en una divisió i polarització constants, crec fermament que l’esport pot ser un pont i un espai de trobada que promogui la convivència, la cordialitat i el respecte mutu.

Al llarg dels anys he comprès que l’esport no només forma esportistes: forma persones. Per això, a través de la Fundació Rafa Nadal i de l’Acadèmia, he volgut —amb el suport de la meva família i del meu equip— aportar una mica més transmetent aquests valors a les noves generacions.

En el nostre dia a dia a la Fundació treballem amb infants i joves en situacions vulnerables, oferint oportunitats a través de l’esport i de l’educació. He pogut comprovar de primera mà com l’esport pot transformar vides: ensenyant disciplina, fomentant l’autoestima, creant un sentit de comunitat i oferint esperança.

Crec que l’esport ha d’ocupar un lloc destacat en els sistemes educatius, perquè no només millora la salut física, sinó que inculca valors fonamentals per a qualsevol professió i per a la vida en societat.

Jo sabia que algun dia la meva etapa com a jugador professional arribaria al final —és llei de vida— i ho vaig acceptar amb naturalitat. Allò que sempre m’ha importat és que, quan això passés, pogués mirar enrere i sentir que havia contribuït a fer que l’esport fos valorat no només pels títols o els rècords, sinó pel que aporta a les persones i a la societat.

Espero que la meva trajectòria pugui inspirar altres persones a lluitar pels seus somnis, a no rendir-se davant les dificultats i a entendre que el veritable èxit no es troba en el resultat, sinó en el camí recorregut, en l’esforç, en l’actitud i en la manera d’afrontar cada repte.

Avui, en rebre aquest doctorat Honoris Causa, sento que aquest reconeixement és també pel que l’esport representa dins la societat.

El rebo amb gratitud, amb humilitat i amb el compromís de continuar treballant perquè l’esport sigui una eina de creixement personal i social.

La Universitat de Salamanca és història viva, és un símbol del poder transformador de l’educació i una prova que el pensament lliure, quan s’exerceix amb responsabilitat, també pot canviar el món.

Nelson Mandela dijo hace ya 25 años:
“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar.
Té el poder d’unir les persones com poques coses ho fan.
Parla a la joventut en un llenguatge que entenen.
L’esport pot crear esperança on abans només hi havia desesperació.
És més poderós que els governs per enderrocar barreres racials.”

Canviar el món, com va dir Mandela, no ha estat mai el meu objectiu; però sí que el bon comportament en tots els àmbits ha format part de la meva manera d’entendre l’esport i la vida.

Vull donar les gràcies una vegada més a la Universitat de Salamanca, a tots els qui han fet possible aquest reconeixement, i a totes les persones que m’han acompanyat en el meu camí: la meva família, que sempre ha estat el meu gran suport; el meu equip, que ha estat al meu costat en els bons i en els mals moments; i també els meus rivals, que m’han exigit tant i m’han empès sempre a millorar.

Aquest dia el duré sempre amb mi i serà un gran impuls per continuar sent fidel als valors que l’esport m’ha ensenyat i que avui, d’alguna manera, comparteixo amb tots vosaltres en aquesta universitat que ha deixat una empremta tan profunda en la cultura, en la societat i en el pensament d’Espanya i de la humanitat.

Moltes gràcies.